La història bíblica de la destrucció del mur i la ciutat de Jericó per part de Josué i la invasió de la Terra Promesa (Josué 6) -sigui ciència ficció o no- tot just es distingeix de les invasions posteriors de Polònia per Hitler, dels russos, francesos, anglesos i americans d’Alemanya a la fi de la Segona Guerra Mundial, de la invasió d’Afganistan i l’Iraq per part de tropes estrangeres, de la invasió de Palestina per Israel o del Sàhara pel Marroc: en totes elles, per motius religiosos, interessos comercials, usurpació de matèries primeres o demostració de domini i submissió, es porta a terme una massacre genocida.
“Quan soni la banya del carner (quan escolteu el sonar de la trompeta) tot el poble prorromprà en un gran crit i el mur de Jericó es vindrà a baix. I el poble es llançarà a l’assalt… Es van apoderar de Jericó i van calar foc a la ciutat amb tot el que contenia. Només la plata, l’or i els objectes de bronze i ferro els van dipositar en el tresor de la casa de Yahvé”. El físic americà i premi Nóbel, Steven Weinberg, diu que “la religió és un insult a la dignitat humana. Amb o sense ella, hi ha bona gent fent bones obres i dolenta gent fent obres dolentes. Però perquè la bona faci coses dolentes es necessita la religió”.
Richard Dawkins no va tan lluny quan afirma que la Bíblia pot ser una obra poètica de ficció però no és el tipus de llibre que un donaria a un fill per a formar la seva moral, com tampoc, dic jo, ho és la conducta i manera de comportar-se cínica, submisa i criminal de la majoria dels nostres governs a l’hora de contemplar els murs del nostre present.
Perquè són moltes les pàgines de declaracions governamentals i comentaris en els nostres periòdics, ràdios i televisions tocant-nos la trompeta sobre la caiguda del mur de Berlín i l’ensorrada de la URSS com si fossin el triomf de la llibertat. Però curiosament guarden un silenci delator i còmplice quan, amb tal record, no denuncien amb més energia si cap la realitat del mur marroquí, d’aquest mur aixecat al Sàhara occidental de més de 2.700 quilòmetres, replet de milers de mines i iniciat pel Marroc en 1980 amb la col·laboració, vistiplau i silenci covard i traïdor del govern espanyol.
Mur que, de nou, significa venda de terres de fosfats al poderós amic marroquí i mort, genocidi i malviure per al poble saharià. Perquè cal recordar que des de 1934 fins a el “Acuerdo de Madrid” del 14 de novembre de 1975 el Sàhara Occidental va ser colònia i província espanyola. I Espanya, que va prometre autonomia i referèndum per al poble saharaui en 1974, canta i tritlleja en el 2009 la caiguda del mur berlinès al mateix temps que guarda silenci davant el gemegat i lament d’un poble, que mor en part per la seva culpa i abandó, en les sorres del desert.
Parlo del poble saharaui i el seu mur marroquí-espanyol, però també es podria avui parlar del mur palestí o el mur USamericà amb Mèxic, per citar tan sols tres, tan denúncia de inhumanitat i gangrena de crueltat i criminalitat com el berlinès. Amb la greu diferència que el Berlinès és història i els altres són present.
Efectivament, senyor Richard Dawkins, tampoc el govern espanyol és exemple de decència.
*extret de Rebelión.org i traduït al català per la UCPC
