El Mur de Berlín no va caure. Va ser enderrocat. El seu enderrocament es va convertir en un episodi emblemàtic. Potser comparable amb l’assalt a La Bastilla per les masses famolenques de París al juliol de 1789. Significativament dos-cents anys després. Els parisencs que es van apoderar d’aquella fortalesa gairebé buida de presoners no podien tenir idea de la ressonància històrica que anava a deixar la seva audàcia. Probablement les masses berlineses que van derrocar el Mur tampoc s’imaginaven que aquella acció anava a marcar el fracàs del conjunt de promeses nascut de la voluntat fallida dels revolucionaris russos el 1917 de construir un món sense opressió, enfront de l’edifici del domini del capital.
Ni tan sols avui sembla constituir una evidència del tot acceptada que el veritable signe emblemàtic del fracàs de l’aventura socialista no va ser l’enderrocament del Mur. Va ser la seva existència mateixa. El Mur no representava l’edificació d’un món de llibertats sinó la d’un món de prohibicions.
Recordar aquell fet com indicador de la fi de la Guerra Freda i del sistema bipolar es pot tornar un record bastant parcial. La Història no es fa en blanc i negre. La Guerra Freda no es va apagar, sinó que, com totes les guerres, la va guanyar una de les parts: i en aquesta guerra va guanyar la lògica de l’acumulació, la lògica del capital. Guanyada llavors, per a conduir al món a una crisi més definitiva: una crisi de civilització.
Amb posterioritat el món no va esdevenir multipolar, va esdevenir en tot cas unipolar, si és possible el contrasentit semàntic de concebre un pol sense el seu oposat. Més exacte seria dir, penso jo, que va donar pas al prevalgut d’altra bipolaritat, la signada per les dinàmiques de la relació entre els opressors i els oprimits, creditors i deutors, que es revela en termes de poder, en centres i perifèries. En el fons, la més vella de les bipolaritats en la Història, la que fixa la lògica de la dominació.
A poques setmanes de derrocar el Mur, la 82 Divisió Aerotransportada de la Infanteria de Marina dels Estats Units va envair impunement Panamà amb el propòsit de segrestar a un cap d’Estat acusat de narcotraficant, i deixant una estela de més de cinc mil morts civils. Pur terrorisme d’Estat. Després d’allò la impunitat no requeriria si més no de la coartada del narcotràfic per als episodis d’intervenció que li van seguir, arrossegant a aliats, amb manca de proves verificables per a les seves accions, i fins i tot a esquena del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Quin tipus de món ha deixat en peus la fi del conflicte Est-Oest? Quina distorsió per a la Història que el Mur, tan lamentablement aixecat, deixi també tant que lamentar després de la seva caiguda!
Feta aquesta introducció, permetin-me acostar-me ara al meu escenari local. Em toca recordar, en aquesta trobada, amb la memòria del ciutadà de la perifèria. No de qualsevol perifèria sinó la d’un país —llunyà d’Europa petit, insular, i d’escassos recursos— que, després d’una socialització molt radical, va optar per acoblar-se al món que s’aixecava després del Mur; encara que ho va fer quan no quedava altra opció, una vegada rebutjat el miratge de voler inserir un projecte socialista autòcton en el pati-traster dels Estats Units i, en conseqüència, castigat amb un setge sense treva. Es va fer evident des dels 60 que, de manera autòctona, el seu socialisme no aconseguiria sostenir-se; dintre del bloc soviètic, potser.
Vist des de Cuba, el veritable revés ho va marcar l’ensulsiada, que va seguir a la del mur, de l’experiment socialista soviètic, i amb ell, de l’armadura de sustentació material que havia significat, durant gairebé dues dècades, per a aquella empresa de desenvolupament social dels cubans, tan difícil de consumar. Una aventura en la que no ens havien deixat sols fins a llavors, encara que no sempre resultés fàcil entendre’ns.
De vegades es perd de vista que del mig segle que corre des de 1959, Cuba ha viscut les dues últimes dècades —o sigui, gairebé la meitat del temps— dintre de les coordenades que van deixar les ensulsiades i la fi de la bipolaritat. Ho subratllo perquè el temps històric és una mica més que comptar anys: és existència transcorreguda, que respon per tot el paisatge econòmic, polític, social i cultural que pot abastar avui la nostra mirada dintre del país.
Enmig de totes les turbulències socials i econòmiques imaginables, Cuba va decidir no abandonar el socialisme, ni permear-se d’influències occidentals, i finalment córrer amb els costos de les incerteses que tal decisió plantejava.
L’efecte de desconnexió internacional sofert a partir de 1990 ha d’assumir-se com a punt de partida de la crisi més aguda afrontada per la societat cubana després de 1959. Se li va anomenar «període especial en temps de pau», per a marcar la semblança amb les privacions que segueixen a les batalles perdudes. Va resultar, en alguns aspectes, el xoc més intens sofert per les nacions que formaven el sistema que es va desintegrar, sense que es remogués en el cas cubà —com si va ocórrer a Europa de l’Est— l’estructura de poder; ni que s’adoptés una reforma integral que acoblés al sistema la força de l’economia de mercat, com a Vietnam, que tampoc renunciava amb això a la seva orientació política central.
El producte intern brut (PIB) cubà va caure en prop del 36% entre 1990 i 1993 i la capacitat adquisitiva del país es va reduir al 30%. Les importacions es van concentrar gairebé totalment en petroli i aliments, ara a preus menys favorables, condicions en les que els volums adquirits es van reduir de manera sensible.
Indicadors substantius de pobresa, com el declivi en els nivells de nutrició i la precarietat en l’habitatge, es van fer sentir en aquests anys. Els sòls, explotats sense rotació per la producció sucrera, es mostraven exhausts. Totes les inversions es van reduir significativament. Fins i tot la infraestructura de les institucions de salut i educació, els assoliments més ostensibles del projecte cubà de justícia i equitat, es van veure —i es veuen— severament afectats.
Els enderrocs del Mur de Berlín van seguir plovent sobre L’Havana, castigada des dels Estats Units amb un cèrcol cada vegada més estret. Inscrita, per altra, amb inusitada arbitrarietat, en l’«eix del mal» codificat pel terror exercit des de Washington, que pot desplegar ara sense contencions la seva opressió sobre la perifèria, com a coartada per a la seva croada contra el terrorisme.
La conjuntura sobtadament crítica dels noranta va imposar, sense temps per a una redefinició integral prèvia d’estratègies, l’obertura a la inversió estrangera, la restauració d’espais, molt reduïts, per a la iniciativa privada, i alguns ajustaments en la circulació monetària. Es van adoptar reformes, des dels inicis del desastre, conjunturals unes, estructurals altres. Faltaria temps per a detalls, però almenys cal dir que van ser moderades, tímides i insuficients.
Aquest procés reformador no va mostrar ser part, en cap moment, d’un projecte articulat: cada reforma es revelava orientada més aviat a mitigar un problema concret, i van anar sempre assumides amb moltes reticències, o fins i tot amb l’evident aspiració política de revertir-les; encara que van servir, i cal reconèixer-lo, per a contenir la caiguda de l’economia cap a mitjans de la dècada. Fins a ara l’Estat cubà ha mantingut pràcticament invariable el model centralitzador, tant en la propietat sobre totes les branques de l’economia com en la conducció política i en la institucionalitat reguladora de la vida civil.
Va haver al final dels anys 90 senyals de reanimació. No obstant això, no va ser possible parlar en rigor de recuperació econòmica fins que es van iniciar canvis en l’Amèrica Llatina que propiciarien per a Cuba una nova perspectiva d’integració.
En l’any 1990 el «índex de desenvolupament humà» (IDH), fixat pel PNUD, situava a Cuba en el lloc 39 dintre d’un total de 130 països. La deterioració de la situació en els anys subsegüents va dur, en 1994 al seu comportament més crític, quan la Illa va quedar relegada a la posició 89 entre 173 països. De nou l’informe del PNUD de 2007-2008 ha mostrat una recuperació important, al quedar Cuba en el lloc 51.
Però siguem realistes. Si féssim un posicionament exclusivament en funció dels ingressos (PIB per capita) Cuba quedaria relegada al lloc 94. Aquestes dinàmiques mostren alhora la força i la debilitat del sistema cubà: per una banda la capacitat de resistir, i de retenir per a la població nivells d’empara que serien inimaginables, en una situació de crisi, dintre d’una economia de mercat. D’altra part, la insuficiència efectiva de l’economia cubana, renunciant a formalitzar la seva pròpia bastida mercantil per a fer sustentable el sistema.
Es pot afirmar que les distorsions que podem veure avui en l’escenari socioeconòmic cubà resumeix els efectes combinats de la desconnexió i l’ensulsiada de l’economia per una banda, i d’una altra de les mesures aplicades per a contenir la caiguda. Sense poder descomptar els precedents efectes, també combinats, de les limitacions imposades pel bloqueig i les generades a l’interior per estratègies erràtiques, o frustrades per agents externs. En Cuba no es fa possible definir amb coherència una estratègia estable de desenvolupament, sense assolir prèviament una estratègia de subsistència, llarga i irreversible. Agradi o no agradi acceptar-ho.
L’expressió més elevada de recuperació econòmica es va percebre en 2006 , quan el creixement del PIB va arribar el 12.5%, encara que va quedar curta en relació amb els resultats de finals dels 80 (últims anys d’associació al CAME). A més aquest índex va començar a desaccelerar-se al caure a 7.3% en 2007 i 4.3% en 2008. La xifra inicial prevista per a 2009 ja va requerir un primer ajustament a 2.5% a l’abril i a 1.5% a l’agost . L’economia viu el seu pitjor moment des de 1994 i no cal excloure la possibilitat de que acabi el present any amb signe negatiu.
Al marge de la forta contracció que l’economia cubana afronta al final d’aquesta primera dècada del segle, cal reconèixer que per primera vegada ha aparegut per a Cuba, des de l’ensulsiada del Mur, un escenari d’inserció, ara sense dependència d’un centre polític o econòmic exclusiu; aparentment aliè a un esquema de polaritats en sentit convencional.
En el plànol econòmic es destaca el fet de que Veneçuela, sota el govern bolivarià, s’hagi convertit en el soci principal de l’Illa. Però per sobre de la dada econòmica, i englobant la dada econòmica, ressalta la marea de canvi social cap a governs d’esquerra, de diferent grau de radicalitat, tots portadors d’una voluntat transformadora de l’orientació integral de l’Amèrica al sud del Rio Bravo. La proposta de l’Aliança Bolivariana per a les Américas (ALBA) s’obre pas com ideal d’integració enfront de la implantació del lliure comerç segons la recepta nord-americana (ALCA).
No em sembla que correspongui a aquest panell la introducció de l’anàlisi del canvi llatinoamericà, que segurament serà pres en compte en presentacions posteriors. Ho cito ara només per a apuntar la importància que té —i la a que podria arribar — aquesta atmosfera de canvi per a la subsistència cubana. La qual serà segurament major que el que l’experiència cubana pugui aportar a ells.
Dues coses solament vull avançar. La primera és que Cuba no es pot permetre una prospecció triomfalista. Tampoc la nostra Amèrica. Ens trobem dintre d’una correlació regional contradictòria, que mostra avanços i reculades, en la que les forces conservadores conten amb el respatller de Washington enfront dels governs d’esquerra, que no han deixat de ser vulnerables.
El territori colombià es pot convertir en el bastió militar dels Estats Units per a resoldre per la «via dura» les seves diferencies amb els Estats de la regió. Una nova versió del Pla Colòmbia podria incloure a Panamà i contar amb la neutralitat de Costa Rica. La pau serà pertorbada per a qui decideixi no plegar-se a Washington en el clàssic expedient de submissió.
Allò que no vull deixar d’anotar transcendeix a la conjuntura i té, al meu judici, un valor excepcional. La mirada estratègica dels nous projectes llatinoamericans ha introduït un element substantiu des de la saviesa tradicional dels pobles indígenes. Es tracta de la conceptuació del propòsit de «bon viure» (sumak kawsay) enfront del de «viure millor» que ha dominat fins a ara l’horitzó de desenvolupament i els criteris d’eficiència; conceptuació explícita ja en les noves Constitucions votades a Bolívia i a Equador.
En aquesta visió s’implica també una relació del ser humà amb el seu mitjà natural basada en la reposició i no en la depredació, un concepte d’integració no solament dirigit a les relacions dels éssers humans entre si, sinó també entre els éssers humans i la naturalesa, de la que la lògica de l’acumulació li ha fet oblidar que és part integral.
*Aurelio Alonso. Sociòleg i escriptor cubà. Llicenciat en Sociologia en la Universitat de L’Havana. Membre del Consell de Direcció de la revista Pensamiento Crítico. Autor del llibre “Església i política en la Cuba revolucionària”. És Investigador Titular del Centre d’Investigacions Psicològiques i Sociològiques (CIPS) i Professor Titular Adjunt de la Universitat de la Habana.
*extret de Cubadebate.cu i traduït al català per la UCPC
