El fenomen dels referèndums d’autodeterminació ha posat en primer pla una qüestió que tradicionalment (com a mínim en els darres anys) havia estat entesa com un principi programàtic irrenunciable de l’esquerra independentista: la territorialitat del projecte independentista. L’article publicat a Llibertat.cat per Toni Rico (que signa com a historiador i membre de la CUP) mereix la màxima atenció per dos motius:
– Reprodueix línies argumentals que no representen una sola persona si no que representa una certa línia de pensament.
– S’expressa amb la màxima franquesa, la qual cosa és molt d’agrair.
Porta el títol de “Qüestió de referèndums i territorialitats” i comença d’aquesta manera: Finalment ha acabat passant el que molts pensàvem que passaria des de feia molt de temps: una part de la nació ha anat més ràpid que la resta. En nom del realisme caldria dir: finalment ha passat que una plataforma d’Arenys de Munt ha organitzat un referèndum no vinculant d’independència del Principat dins la Unió Europea. Per a Rico, però, això marca un abans i un després en la història del país i, per tant, en l’estratègia de l’esquerra independentista.
Rico, que és historiador, deu conèixer certes argumentacions, abc del materialisme, que Pierre Vilar va exposar tot discutint amb Raymond Aron, i que es poden trobar en castellà a “Iniciación al vocabulario del análisis histórico”. Deia Pierre Vilar, invertint el discurs d’Aron sobre les causes de la Primera Guerra Mundial:
L’historiador busca la causa de l’explosió en la força expansiva dels gasos, no en el llumí del fumador. L’analisi causal de l’explosió de 1914 es centra en l’imperialisme, no en l’atemptat de Sarajevo.
És a dir l’atemptat de Sarajevo està en l’origen de la guerra per què hi havia unes condicions objectives que, per no allargar-nos, descriurem com a “tensions interimperialistes”.
Un referèndum d’aquest tipus podria ser el llumí de la independència (o l’atemptat de Sarajevo) si es complissin certes condicions objectives:
– Un moviment estructurat, de forta implantació, amb programa i capacitat d’anàlisi.
-Una classe o classes socials que no tan sols tinguin interessos objectius en l’alliberament nacional si no que a més en tinguin consciència.
El nostre moviment es troba en un dilema:
Crear aquestes condicions objectives o buscar la salvació en una simple fogarada. La primera opció consisteix a fer la llarga i difícil tasca que correspon al nostre moviment. La segona opció consisteix a apostar-ho tot a una carta que no té, a més, cap opció de ser guanyadora. No oblidem que la territorialitat és tan sols la primera víctima d’un procés inevitable. Si tenim pressa per obtenir qualsevol independència (del territori que sigui i en les condicions socioeconòmiques i polítiques que sigui) el socialisme és també un obstacle en el camí. Si l’EI liquida aquests principis es trobarà en mans de la possibilitat remota que la burgesia principatina aposti per la ruptura amb Espanya, possibilitat que no es produirà mai (les possibilitats remotes no es produeixen mai fora de Hollywood) i aleshores haurem perdut tot el que l’EI ha construït en els darrers anys.
És cert que qui fa política ha de ser capaç de trobar una mediació entre els ideals i la realitat. Cal aparcar el maximalisme si no es vol caure en la inacció. La lluita pel socialisme no exclou la reivindicació possibilista d’un sou més just o d’una bona cobertura sanitària pública. El camí cap a la independència serà molt llarg pensi el que pensi en Rico. No hi ha dubte que enmig els catalans tenim, per exemple, una llengua que cal salvar de les agressions dels estats i el capital. Però les renúncies temporals tenen un preu:
– Sovint esdevenen definitives.
– No són fàcils d’explicar a l’entorn no militant.
– Generen necessàriament una entrada de militants que consideren renunciables els principis que aparentment només s’havia aparcat per motius tàctics.
Però Rico no s’atura en els motius tàctics:
La unitat territorial de la nació catalana que molts volem per al futur no té una plasmació política present ni tampoc històrica.
El següent pas consisteix a afirmar que els PPCC són un simple fet de consciència. Com que només existeixen en la nostra imaginació podem suprimir-los lliurement, car més que un país són un llast. Però aquest debat (que és d’agrair que Rico hagi plantejat amb tanta franquesa) no afecta tan sols la territorialitat. També les lluites populars en que l’esquerra independentista ha participat en els darrers anys són un llast:
la nostra situació de força actualment és, en certa manera, únicament culpa nostra pels afers als quals ens hem dedicat els darrers anys oblidant totalment que de vegades la societat va molt més avançada que els moviments polítics que la diuen representar i defensar.
Ens hem estat dedicant a lluitar contra l’Europa del capital, l’especulació, el patriarcat i el racisme, en defensa dels drets dels immigrants, en la creació de mitjans de comunicació propis, en la lluita contra el tancament d’empreses i la precarietat, en defensa de la llengua catalana i un llarg etcètera de coses completament innoqües en lloc de construir un moviment cívic de la mà dels sobiranistes de moda que durarà el que li costi a CiU tornar al Palau de la Generalitat i pagar els serveis prestats als intel•lectuals orgànics del sobiranisme.
Naturalment serà més fàcil veure Artur Mas al Palau de la Generalitat que uns PPCC independents i socialistes. Però no és la tasca de l’EI ni, de fet, aportarà res al procés d’alliberament del nostre país.
Una mica d’autocrítica -Rico ens la demana i fa bé- exigeix assumir que ens queda molt per tenir:
– Un moviment estructurat, de forta implantació, amb programa i capacitat d’anàlisi.
– Una classe treballadora amb consciència de tal i consciència nacional.
És per aquest motiu -i per tant és, també, responsabilitat d’organitzacions com Endavant- que certs sectors del moviment, moguts pel pànic a la marginalitat, estan disposats a revisar la pràctica totalitat del programa històric de l’EI. És el mateix motiu pel qual als anys vuitanta una part de l’EI va optar per l’estratègia oportunista del Front Patriòtic basant-se en la creença que la independència estava al caure. Llavors, com ara, es deia que l’autonomia estava ferida de mort. Aquelles presses són les mateixes que aquestes.
Rico no només ignora la feina, entusiasta i eficaç (sí, eficaç) encara que insuficient de la militància independentista en tots els fronts de la lluita contra Espanya, França i el capital. També menysprea, tot i ser valencià, l’esforç dels militants de València per superar l’aïllament:
D’acord que hem d’acabar amb el regionalisme, però no a costa de regalar el país, les tradicions, les festes, la gastronomia i fins i tot la bandera de la ciutat de València a l’enemic. Portem quaranta anys fent això i, sincerament, crec que no descubrisc res si afirme que l’estratègia no dóna per més. Això vol dir apuntar-nos a l’anomenada tercera via?
Aquesta reflexió ja l’ha fet l’esquerra independentista, inclosa la meva organització, que celebra les falles, s’afarta de paelles i fideuás (al nord i al sud) i fa servir la bandera de la ciutat de València. Però tot això és anecdòtic al costat del moll de l’ós del discurs de Rico i del debat que vull plantejar, que és el debat del possibilisme i el tacticisme:
I aquesta és la principal diferència amb l’anomenada tercera via: la meta final no s’oblida, no es renuncia a res, simplement es canvia d’estratègia per a arribar-hi. Un altre cop no estic inventant res: aquestes coses ja les va idear Lenin fa molts i molts anys.
Com sempre que es vol justificar renúncies, es cita el Lenin de “L’esquerranisme…” i s’ignora el de les “Tesis d’abril”. És a dir es prioritza el Lenin preferit dels estalinistes per sobre del Lenin de la revolució, que va afirmar davant dels incrèduls (Stalin inclòs) que sí, que la revolució proletària era possible, que anar més enllà de la revolució de febrer no només era possible si no necessari per què la burgesia russa era incapaç de preservar la independència de la revolució enfront de les forces reaccionàries i l’agressió exterior. Tant incapaç com CiU, ERC i el sobiranisme de moda ho són de conduir els PPCC a la independència.
Quan els partits comunistes van apostar per la democràcia burgesa amb l’objectiu d’aturar el feixisme, hi va haver prou amb una generació i les seves files es van omplir de demòcrates (aquí i a tants d’altres països) que no sabien, no recordaven o no volien recordar que l’objectiu era destruir el poder burgès i crear nous òrgans de poder dels treballadors. Van aprendre a citar incansablement el Lenin de l'”esquerranisme” per encobrir la seva traïdoria. Si mirem la història del moviment trobem dues “revisions” similars: totes dues condueixen a la integració en el sistema mitjançant ERC o ICV. El PSAN es va escindir l’any 1979, després de les primeres eleccions municipals de la transició, entre els que volien aprofundir en el treball institucional, la majoria dels quals van acabar a ERC després de fundar i dissoldre Nacionalistes d’Esquerra (entre ells l’actual conseller Huguet) i els que van continuar amb la bandera del PSAN, i de la independència i el socialisme pels Països Catalans. Un cas similar es va produir quan als anys vuitanta una part de l’esquerra independentista va optar per dissoldre Terra Lliure IV Assemblea i entrar en bloc des de Catalunya Lliure cap a ERC en la creença que, amb l’esfondrament de la URSS i la independència dels països bàltics la independència cauria com fruita madura. També llavors es va acusar de maximalisme els qui no van caure en aquesta creença absurda.
Pagar aquest preu per una sèrie de referèndums no vinculants que s’extingiran tant bon punt Mas accedeixi a la presidència de la Generalitat i doni les ansiades poltrones a tots o alguns dels sobiranistes que busquen un lloc sota el sol no és ni realista ni pragmàtic. Creure que d’aquest procés en sorgirà la independència del Principat en un termini de, posem, deu o vint anys, no és ni realista ni pragmàtic. Construir les condicions objectives (organitzacions potents, mitjans de comunicació de gran difusió i qualitat, estructures d’organització obrera etc.) i subjectives (una classe treballadora amb consciència de tal i amb consciència nacional) no és una feina fàcil ni de curt termini, però és la única opció realista i pragmàtica.
*Joan Sebastià Colomer, és militant d’Endavant (OSAN) i ha estat membre del grup promotor de la UCPC
* extret de Llibertat.cat
