Entre novembre de 1918 i maig de 1919 les masses obreres alemanyes van portar encapçalar un moviment revolucionari inaudit a Europa. A Kiel, Munic, Hamburg, Magdeburg, Lübeck, Leipzig, Colònia, Berlin o Bremen les masses s’alçaren per tal d’instaurar consells d’obrers i soldats. Els principals dirigents del Partit Socialdemòcrata Alemany, cridats per la noblesa prussiana per a substituir-los en les responsabilitats de govern, van enviar soldats per reprimir-los i defensar l’ordre establert.
La classe obrera alemanya, que portava més de cinquanta anys preparant-se per a l’assalt al poder, va ser traïda per uns dirigents que havien estat cooptats pel vell sistema imperial. Les “necessitats vitals, econòmiques i polítiques de la nació”, en paraules de Gustav Noske, van situar la dirigència socialdemòcrata com a enemics de la classe obrera, i no els va tremolar el pols: “Algú ha de ser acusat de sanguinari. A mi no em fa por aquesta responsabilitat”, va deixar escrit el mateix Noske.
Milers de revolucionaris van ser perseguits i assassinats i els principals dirigents comunistes (Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht) van ser executats; així, no només s’anul·lava la continuïtat i el desenvolupament futur de les forces revolucionàries, sinó que el mètode utilitzat propicià el sorgiment del feixisme. Els Freikorps, les tropes formades per 400.000 soldats i milicians utilizats per a reprimir el moviment revolucionari són la gènesi de les Seccions d’Assalt i les SS nazis. Del fracàs revolucionari alemany sorgí directament el NSDAP d’Adolf Hitler, fundat el 24 de febrer de 1920, igual que de la derrota de Béla Kun a Hongria sorgí el feixisme d’Horthy.
La plena integració de la dirigència socialdemòcrata en el sistema va ser la causa principal de la seua desvinculació del programa del partit i de la seua conversió en l’instrument de la contrarrevolució. Van ser cridats per la noblesa prussiana per a gestionar la derrota militar en la I Guerra Mundial, amb un doble objectiu: carregar les responsabilitats de la claudicació davant l’Entesa i dels acords de Pau, i frenar l’alçament insurreccional que es produí dins les seues files. Cal dir que feren el seu treball a la perfecció. En maig de 1919 eren els responsables de la derrota i ja havien acabat a sang i foc amb tots els focus revolucionaris al llarg i ample del país. L’oligarquia alemanya podia tornar a fer-se càrrec del govern del país
1914: un partit revolucionari tocat de mort
Entre 1900 i 1914 el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va mantenir la seua línia teòrica marxista; als congressos, reunions, discursos i premsa es feien unes impecables intervencions. La tàctica de la dirigència del partit però, era inequívocament revisionista. Si bé en plànol teòric havien guanyat els partidaris de Kautsky, en el pràctic Bernstein havia fet un colp de mà. Entre 1900 i 1914 la maquinària socialdemòcrata funcionava perfectament amb l’únic objectiu de crèixer
electoralment i aconseguir la majoria parlamentària.
D’aquesta manera, un partit disciplinat, els milions d’obrers afiliats als sindicats, la feina quotidiana de les cooperatives i dels clubs culturals i esportius, o la influència dels periòdics
i revistes vinculades al SPD, s’encaminaven a enfortir l’organització i guanyar les eleccions. Amb una certa autocomplaença, els dirigents socialdemòcrates creien que la Revolució cauria com fruita madura, producte de la seua pròpia força i de la creixent debilitat de la burgesia i de la noblesa. Mentrestant, Rosa Luxemburg insistia en posar tota aquesta extraordinària maquinària política i de classe en funcionament per tal d’acumular forces revolucionàries. Però la majoria del Partit Socialdemòcrata Alemany no l’escoltà.
Les masses d’obrers, afiliades al SPD i als sindicats, creien en el programa polític del partit i en la lluita revolucionària, però també en la disiciplina i la cohesió interna. La divisió a la si del partit no es produí fins el començament de la I Guerra Mundial. Malgrat les poclames antibelicistes, només 14 dels seus diputats s’oposaren a l’entrada d’Alemanya al conflicte, si bé votaren a favor en el Parlament en nom de la disciplina del partit; amb l’esclat de la I Guerra Mundial, s’evidenciaren els conflictes interns. La retòrica patriotera substituí el marxisme entre la majoria dirigent, que s’afanyà a seguir a correcuita les directives de l’Alt Comandament Militar, veritable govern al llarg de la Gran Guerra. Només Karl Liebknecht votà el desembre de 1914 en contra d’un segon prèstec per finançar la guerra, i la seua intensa activitat antibel·licista el conduí a la presó, on s’estaria pràcticament tota la guerra, igual que Rosa Luxemburg.
Les contradiccions a l’SPD forçaren una escissió el 1916; a l’USPD, o socialistes independents, s’integraren els antibel·licistes, tant els vells dirigents del centre marxista com els revolucionaris de l’Spartakusbund, o Lliga Espartaquista, de Luxemburg i Liebknecht, que només en gener de 1919 fundarien el KPD, el Partit Comunista Alemany. Aquesta divisió orgànica, però, no acabà de quallar entre les bases, que se continuaven considerant revolucionàries i socialdemòcrates. El gener de 1919, enmig de lluites intenses entre revolucionaris i les tropes del govern, els 80.000 treballadors del complexe industrial d’Spandau aprovaven una resolució que exigia la dimissió de tots els comissaris del poble, la reunió dels comitès paritaris dels tres partits, noves eleccions per als consells d’obrers i de soldats, del comitè central, del comitè executiu i dels comissaris del poble, i la posada en marxa de la unitat dels partits socialistes.
Revolució i Contrarrevolució
La tardor de 1918 l’Alt Comandament Militar comprengué que, després de 4 anys, amb una economia debilitada, una indústria esgotada, unes reserves de soldats migrades, milions de morts i mutilats al front, i l’entrada dels EEUU a la guerra, l’enfonsament dels fronts era qüestió de dies. Per tal d’evitar responsabilitzar-se d’aquesta derrota i proposar, al mateix temps, l’armistici (quan des de l’agost de 1914 portava anunciant la victòria imminent), proposà la desaparició del sistema imperial, la instauració d’una República democràtica parlamentària i l’arribada al govern de la força majoritària, l’SPD. Ebert va ser nomenat President de la nova República; Scheidemann, Primer Ministre; Noske, Ministre de Defensa Nacional. La dirigència socialdemocràcia alemanya arribava al somni desitjat, el poder, però el regal estava enverinat: gestionar la derrota i reprimir els anhels de transformació social de la seua pròpia militància.
La resistència d’alguns oficials, que volien obligar la tropa a mantenir l’empenta militar quan la guerra ja estava finalitzada, provocà una sublevació dels marins a Kiel, que ràpidament s’estengué per tot Alemanya. Els soldats i les masses obreres, esgotades per quatre anys de guerra inútil, amb una elevada consciència revolucionària, i amb la legitimitat que donava l’arribada del SPD al govern, formaren consells d’obrers i soldats que es feren càrrec de l’adminsitració de les diferents ciutats i regions. A totes i cadascuna d’elles Gustav Noske envià els seus Freikorps per tal de suprimir-los i instaurar el poder de l’Assemblea Nacional, en la qual l’SPD estava aliat amb la burgesia del Partit Demòcrata i els catòlics del Zentrum. Els membres dels Consells Obrers, acusats de bolxevics, no qüestionaven l’autoritat de l’Assemblea Nacional, sinó que reclamaven la coordinació entre ambdues realitats de poder i la participació directa de la classe treballadora i dels soldats en el nou sistema republicà.
Els consells d’obrers i soldats no tenien res en contra de la democràcia parlamentària; no volien substituir la Assemblea Nacional, sinó esdevenir un instrument per a revolucionar radicalment el poder executiu: l’administració de l’Estat i l’estament militar; les masses revolucionàries estaven persuadides de que el poder real estava en l’administració pública, la burocràcia, els tribunals de justícia, els comandaments militars i les prefectures de policia. Sense trasformar radicalment aquest estament, la nova Constitució republicana i el parlament controlat per l’SPD no servirien per res. Era aquí on se decidia el futur de la Revolució, i els dirigents del SPD ho veieren clar: optaren per salvar el que les masses obreres i revolucionàries volien enderrocar: l’antic Estat, personificats en la burocràcia i el cos d’oficials. Així, reprimiren a sang i foc els consells d’obrers, malgrat que la majoria d’ells estaven formats per militants del SPD; la presència dels espartaquistes va ser molt reduïda (el propi Liebknecht no va resultar elegit) i la dels militants del USPD, minoritària.
La repressió dirigida per Ebert, Scheidemann i Noske convertí la contrarrevolució en una veritable guerra civil. El propi Noske es justifica: “Durant un any vaig actuar sense vacil·lacions, com corresponia a l’apurada situació de la meua pàtria. A Cuxhaven, el Consell d’obrers i soldats va procedir més radicalment que a altres llocs i va convertir aquella localitat en un ridícul estat comunista lliure. Vam haver d’atacar-los”.
La superioritat militar dels Freikorps i la impunitat amb què actuaven acabà amb les resistències revolucionàries. Entre gener i maig les tropes de Noske assaltaren els principals focus revolucionaris i mataren milers de treballadors. La República dels Consells de Munic fou exterminada, i el seu dirigent principal, Kurt Eisner, executat. Només a Berlin, Noske xifra en 1200 la quantitat de revolucionaris assassinats, entre ells Karl Liebkneht i Rosa Luxemburg. Si bé la participació dels comunistes alemanys nucleats al voltant del KPD havia estat molt minsa, en tractar-se d’un partit xicotet i en procés de formació, la influència i capacitat política dels seus dos líders era temuda per la Contrarrevolució. Liebknecht participà activament en l’organització dels consells d’obrers i soldats, però el paper de Luxemburg es limita a la redacció del periòdic Die Rote Fahne (Bandera Roja), on per cert criticava durament la falta de programa polític del moviment revolucionari i la precipitació de les seues accions, en un moment en què encara l’acumulació de forces era molt feble i el moviment no estava prou consolidat com per a fer front als seus enemics. El 15 de gener, un escamot policial detenia els dos revolucionaris. Al parc del Tiergarten dispararen un tret al clatell de Liebknecht; a l’Hotel Eden, local policial, Luxemburg va rebre un tret al cap, i després va ser llançada al canal del Landwehr. Gustav Noske justificà aquestes execucions: “A Karl Liebnecht i Rosa Luxemburg és imputable la major part de la responsabilitat (en la Revolució)… varen ser molts els ciutadans que es preguntaren si no apareixeria algú capaç d’eliminar el causant de tantes inquietuds”.
Si els assassinats de Liebknecht, Luxemburg o Eisner certifiquen el caràcter sanguinari i la manca d’escrúpols i dignitat dels principals dirigents socialdemòcrates, el seu paper contrarrevolucionari significà l’inici de la col·laboració entre l’oligarquia, la noblesa i la dirigència dels partits anomenats d’esquerra. Una traició de classe que, malhauradament, es va extendre des d’Alemanya a tots els racons del món i continuem patint hui en dia.
Tanyada num 08. Setembre 2009
