“La paz será mi puerto, mi gloria, mi recompensa, mi esperanza, mi dicha y cuanto me es precioso en este mundo”, escrivia el nostre pare Bolívar a Santander el 23 de juny de 1820.
I precisament perquè estimem i valorem la pau, no ens apartarem, menys ara quan tota la ferotgia criminal imperialista ens amenaça pels quatre costats, d’aquell savi principi: “Si volem la pau, hem de preparar-nos per la guerra”.
Vull fer meves les paraules de José Manuel Briceño Guerrero, aquesta gran consciència veneçolana i nostreamericana, a qui se li rendeix un just homenatge a la V Fira Internacional del Llibre de Veneçuela, quan ens parla de la necessitat d’“emprendre un llarg viatge cap a nosaltres mateixos”. El viatge que vam iniciar el 27 de febrer de 1989 i que ha prosseguit el seu curs durant aquests deu anys de Revolució: el més necessari dels viatges.
Aquest dimecres passat, per exemple, vam abanderar als 555 atletes que ens estan representant en els XVI Jocs Bolivarians a Sucre, allà a l’estimada Bolívia. Estic més que convençut que seguiran alçant i dignificant el nom de Veneçuela. És una nova força moral, foc sagrat, que batega en tots aquests fills i filles de la Pàtria. En ells continua i es renova el viatge cap a nosaltres mateixos.
Allà llavors la canalla apàtrida que va voler fer festa amb una ordre que jo vaig donar diumenge passat als honorables soldats de la nostra Força Armada Nacional Bolivariana. Vull reiterar-ho tal com ho vaig dir aquest divendres en l’acte per la pau i contra les bases militars d’Estats Units en sòl colombià: estic en l’obligació de cridar-los a tots i a totes a preparar-nos per a defensar la Pàtria de Bolívar i la Pàtria dels nostres fills. Si no ho fes, estaria cometent un acte d’alta traïció amb la nostra amadíssima Veneçuela, mes encara manejant les informacions que manejo.
La nostra Pàtria avui és lliure i la defensarem amb la vida. Veneçuela mai més tornarà a ser colònia de ningú: mai més estarà de genolls enfront d’invasor o imperi algun. I la nostra Força Armada Bolivariana, el poble en armes com un tot, és i ha de seguir sent el garant per excel·lència de la pau bolivariana: la pau veritable.
En el dens i contundent article que duu per títol L’annexió de Colòmbia a Estats Units -recomano la seva lectura i relectura- del passat 6 de novembre, el comandant Fidel Castro s’encarrega d’alertar-nos, amb la urgència del cas, sobre el perill mortal que se’ns ve damunt.
Especialment dirigeix unes paraules, necessàriament comminatòries, a qui exercim responsabilitats polítiques i ens emplaça: “Els polítics d’Amèrica Llatina tenen ara davant si un delicat problema: el deure elemental d’explicar els seus punts de vista sobre el document d’annexió. Comprenc que el que ocorre en aquest instant decisiu d’Hondures ocupi l’atenció dels mitjans de divulgació i els ministres de Relacions Exteriors d’aquest hemisferi, però el gravíssim i transcendent problema que té lloc a Colòmbia no pot passar indiferent per als governs llatinoamericans”.
Em valc d’aquestes paraules de Fidel per a apuntar una idea: és necessari demolir la fal·làcia uribista que aquest infame acord és un assumpte de sobirania colombiana. Un assumpte de sobirania quan tot l’arsenal bèl·lic ianqui, contemplat en el mateix, respon al concepte d’operacions extraterritorials? Com es pot parlar amb un Govern completament subordinat a l’estratègia global de dominació de l’Imperi? De què es pot parlar amb un Govern que converteix al territori colombià en un gegantesc enclau militar ianqui, això és, en la major amenaça contra la pau i la seguretat de la regió sud-americana i de tota La nostra Amèrica? Uribe pot anar pertot arreu oferint tota classe de seguretats, però l’acord de fet, impedeix que Colòmbia pugui oferir-li garanties de seguretat i respecte a ningú: ni tan sols als colombians i colombianes. No pot oferir-les un país que ha deixat de ser sobirà i que és instrument de el “nou colonialisme” que va veure nostre Libertador.
Sobirania. He aquí una paraula que sempre hem de sotmetre a discussió, renovar-la, enfortir-la, vigoritzar-la en l’acció i en el pensament: en la reflexió socialitzada. Es fa necessari doncs, un mínim repàs per a saber d’on ens ve aquesta paraula per a donar-li el seu just lloc. Sobretot quan el seu ús i el seu significat estan en joc.
Com la gran majoria de les categories polítiques tradicionals de la democràcia representativa que heretem de l’Europa de finals del segle XVIII, la de sobirania és herència del pensament de la Il·lustració i de la Revolució Francesa.
Sobirania refereix a la llibertat en l’exercici de poder que un poble i un govern tenen dintre d’un territori determinat, amb una identitat històrica específica, modelant a un Estat-Nació i el seu esquelet legal. És a dir : és la llibertat d’un poble per a determinar el fet polític d’una nació. És en aquesta última significació en la que el nostre Libertador es dóna suport per a aprofundir-la en el temps. I l’aprofundeix a nivells que ni el mateix Rousseau -a qui li devem el concepte “sobirania popular”- imaginés, perquè la sobirania en el pensament de Bolívar arriba al més profund contingut popular.
Així es refereix el nostre Padre Libertador en el seu Missatge al Congrés Constituent de Bolívia (1826): ‘La Sobirania del Poble, única autoritat legítima de les Nacions’. Bolívar deixa clar quin és el rostre sobirà de les nacions de La nostra Amèrica.
Sempre és important recordar que una cosa és el que significa el concepte de sobirania des d’una visió eurocentrista i una altra radicalment diferent des d’una visió nostreamericana: amb rostre de poble descalç.
Ens remetem altra vegada al pensar bolivarià: “Ningú, sinó la majoria, és sobirana. És un tirà el que es posa en lloc del poble; i la seva potestat, la usurpació”.
És a aquesta línia reflexiva a la que ens devem en el nostre exercici com nació: com país de Nuestra América. Són ja quasi onze anys en l’esforç de fer i construir sobirania a tots els nivells. I és aquí on hem de recalcar que sobirania i dignitat són paraules germanes. Ho hem demostrat amb accions, amb conviccions i amb un somni en construcció: la sobirania socialista que es constitueïx de baix cap a dalt; aquest és el camí per a erigir una sobirania construïda des del Poder Popular com a nucli.
Ara, enfront del nou embat imperial, ve una hora de prova per a la nostra sobirania.
Hora de prova que afrontarem amb la mateixa vocació pacifista que ens ha caracteritzat.
Però hem de deixar clar que pau no és, i mai serà, equivalent a submissió.
Construir sobirania socialista, de baix cap a dalt, és i ha de ser el propòsit principal del procés electoral que celebra avui diumenge el PSUV amb la finalitat de triar, des de les bases, als delegats al Congrés Extraordinari que es realitzarà a fi d’any. A un total de 2 milions 450 mil 377 militants, inscrits en les nostres patrulles, els correspon l’honor històric de consolidar al partit com una poderosa estructura de masses en moviment conscient, accelerant el part de la nova història. Un partit que sigui capaç de generar una multitud de nous quadres polítics dintre de la massa popular. Un partit que es posi a l’avantguarda en la construcció del socialisme.
Patrullers i patrulleres: a la batalla!! Anem rumb al nosaltres mateixos! Per a acabar aquestes línies, parafrasejant a Bolívar, us dic: la pau és el nostre port, la pau serà la nostra glòria.
Vencerem!!!
* “La pau serà el meu port, la meva glòria, la meva recompensa, la meva esperança, la meva alegria i tot el que m’és preciós en aquest món”
* extret de la pàgina web del PSUV (Partido Socialista Unido de Venezuela) i traduït per la Universitat Comunista dels Països Catalans
