La lluita de l’home contra el poder,
és la lluita de la memòria contra l’oblit.
Milan Kundera. Brno ( República Txeca) 1929
Consideració prèvia
S’ha discutit, teoritzat, definit el concepte de memòria històrica com la recuperació de la memòria marginada, la memòria que no va formar part de la història oficial dels vencedors; estudiosos del tema des de diverses branques del saber, psicologia, neurologia, han parlat de la selectivitat d’aquesta memòria, de com recull alguns fets i altres els obvia.
A Catalunya i a la Península, ha sorgit un ampli debat teòric que ha enriquit el concepte i ha fet que aquest, fins i tot, arribés a sectors amplis de la societat. Per a nosaltres, sense desestimar el debat enriquidor, generador d’idees, el que ens sembla que pertoca és donar veu als qui durant quaranta anys amb la dictadura no en tingueren i que després amb una peculiar transició, que no tingué el seu Tribunal de Nuremberg, en funció d’uns determinats pactes i claudicacions fets de sotamà, tampoc tingueren accés als “media”a la difusió de la “seva” memòria, perquè aquella no era una memòria políticament correcta, no era la memòria hegemònica oficial
Curt i ras, al nostre entendre, cal parlar, recuperar una memòria que s’intentà esborrar durant els quaranta anys de la dictadura i després d’oblidar amb els pactes de la transició i els trenta anys d’autonomisme, no només la memòria de la repressió, l’aspecte més cruel i sagnant, sinó que fins i tot s’intentà, en una maniobra de confusionisme, ficar en un mateix sac víctimes i botxins.
Considerem que potser un dels elements més importants, és el de recuperar la memòria de les conquestes obreres i les transformacions econòmiques i socials del període 1931-39, la lluita del moviment obrer pel control del poder econòmic i polític, pensem que pot ésser una font d’ensenyament.
És a dir, del que es tractaria seria de recuperar de l’oblit un passat incòmode, per tal de conèixer l’abast de la repressió i honorar aquells vençuts (afusellats, exiliats, torturats, empresonats) que fins ara no han tingut cabuda en la història oficial.
El silenci no és la solució, cal conèixer els fets per cruels que siguin, l’únic tractament de les ferides de la guerra i la dictadura, que resten latents en el si de la societat catalana, és l’anàlisi de la veritat dels fets, i quan sigui factible la justícia reparadora, només així serà possible l’oblit, si no, una vegada més, tancarem la ferida sense haver-la desinfectat i, per tant, sense possibilitat de guariment.
La memòria històrica defineix la nostra identitat més immediata, quins fets històrics van passar que han condicionat el nostre present, no és acceptable l’amnèsia històrica en nom d’un oblit reconciliador, que no recuperi la veritat, per a poder girar full d’una vegada per totes.
Fins ara s’ha defensat, ha estat hegemònica i oficial, la història dels vencedors de la guerra i de les víctimes de la reraguarda republicana, que durant quaranta anys van rebre tots els homenatges possibles i van figurar a les façanes de totes les esglésies de Catalunya, altrament els resistents, els maquis, els guerrillers, comunistes i anarquistes, els lluitadors independentistes del Front Nacional de Catalunya (FNC),d’Estat Català (EC) que fins ben entrats els anys cinquanta seguiren lluitant contra aquella dictadura feixista, segueixen identificats com a bandolers, i la seva memòria mantinguda en un oblit políticament correcte, malgrat algunes iniciatives escadusseres, que no han arribat a la majoria de la població.
Recordem només com a exercici de memòria, que al Camp de la Bota de Barcelona s’afusellà amb regularitat des de l’ocupació de la ciutat fins al 1952 que, amb motiu de la celebració del 27 de maig a l’1 de juny del XXXV Congreso Eucarístico Internacional, s’eliminaren les targetes de raccionament i s’acabaren els afusellaments periòdics al Camp de la Bota, en un intent de netejar la cara del règim.
Al Camp de la Bota s’han comptabilitzat 1717 immolats, al Camp de Tir de Paterna País Valencià) s’afusellaren 2.238 persones entre el 1939 i el 1956, entre les quals es comptaven Joan Peiró i Belis i sis companys més de la CNT, executats el 24 de juliol de 1942.
En un article publicat al diari: El País 10/9/2008 amb el títol : De fosas y desaparecidos, el seu autor F.Espinosa Maestre, coordinador del projecte Todos los nombres, diu que la xifra de 130.000 assassinats resultat de la repressió feixista és una quantitat molt baixa, i que falta molta documentació de la policia, la Guardia Civil i l’exèrcit per a poder quantificar amb precisió el cost real de la repressió en l’àmbit de l’estat durant el període de la dictadura franquista. L’historiador P.Preston avalua en 180.000 els assassinats a la reraguarda franquista i durant els primers anys de la dictadura. D’acord amb aquestes xifres, podem parlar d’una voluntat d’extermini de bona part de la població que havia estat fidel al Govern de la Generalitat i de la República, quantitativament és una repressió que supera amb escreix la de les dictadures sud-americanes del segle XX.
Les investigacions del Magistrat B.Garzón
Aquest 16 d’octubre de 2008 el Magistrat de l’Audiencia Nacional B.Garzón (el de l’operació Garzón el 1992, amb seixanta independentistes detinguts i denúncies per tortures) va iniciar una recerca sobre els desapareguts del període de la guerra i de la posterior dictadura feixista (1939-1975) ha demanat informació al Ministerio del Interior, al Ministerio de Defensa, a la Conferencia Episcopal, a la Universidad de Granada i a alguns Ajuntaments, per tal de poder establir un cens sobre la quantitat d’afusellats, desapareguts i enterrats en foses comunes, des del 17/7/1938, fins a 1952. Es tractaria de localitzar els registres, d’identificar les víctimes de la repressió franquista, soterrades a les vint-i-cinc fosses comunes identificades fins ara, i de fer el mateix amb les quatre-centes localitzades a tota la Península.
L’objectiu d’aquestes diligències és tenir la suficient informació i decidir si el jutge B.Garzón és competent per a investigar les denúncies que han presentat tretze associacions per a la recuperació de la memòria històrica de distints indrets de l’estat, per poder saber què va passar amb els seus familiars desapareguts, en quines condicions foren assassinats i on es troben les seves restes.
Aquestes associacions de la memòria històrica feien lliurament el 13/9/2008 davant de l’Audiencia Nacional de les dades de 143.353 víctimes del feixisme franquista. La Generalitat de Catalunya ha remès al jutge B.Garzón, els casos de 2.400 catalans desapareguts en el període 1936-39.
El Ministeri Fiscal apel·là contra la decisió del Magistrat B.Garzón, al·legant que eren delictes que havien prescrit i que s’havia d’aplicar la Llei d’Amnistia de 1977. La Sala Penal de l’Audiencia Nacional acceptà l’apel·lació del Fiscal J.Zaragoza i ordenà al Magistrat B.Garzón de paralitzar les diligències que havia iniciat per a exhumar les restes humanes de les vint-i-cinc fosses comunes de les quals els familiars havien informat.
El resultat de la investigació frustrada, iniciada pel magistrat B.Garzón, ha estat el poder identificar quaranta-quatre responsables de crims contra la humanitat, entre ells el general F. Franco, comesos durant el període 1936-1952 durant la dictadura feixista, quaranta-quatre certificats de defunció dels principals responsables dels crims de la repressió franquista, obliguen a declarar l’extinció de responsabilitat penal, per mort dels responsables.Segueixen vius, però, divuit ministres dels distints governs franquistes.
El 18/10/2008 el Magistrat B.Garzón renuncia a investigar la situació dels desapareguts resultat de la guerra i la repressió franquista, s’inhibeix a favor dels Jutjats territorials dels pobles on es troben les vint-i-cinc fosses comunes localitzades pels familiars de les víctimes.
La decisió del Magistrat B.Garzón, evidencia la feblesa democràtica de les institucions de l’estat i la persistència de formes de neofranquisme enquistades en les estructures administratives. Cal recordar que la funció de l’Audiencia Nacional és la defensa dels interessos polítics de l’estat, per això ha actuat de forma coherent amb aquest objectiu.
Pensem que s’ha tractat d’una operació de maquillatge polític, per donar una legitimitat jurídica al que és una llei de punt final als crims contra la humanitat que es van cometre durant la dictadura feixista, podem pensar que mai hi va haver voluntat per part de l’Audiencia Nacional o del mateix estat, de dur a terme una investigació rigorosa sobre les dimensions de la repressió durant el franquisme.
No s’ha restablert la veritat històrica ni s’han dignificat les víctimes dels crims d’estat, mentrestant les organitzacions per a la recuperació de la memòria històrica que treballen des de l’any 2000, han obert més de 170 fosses comunes i exhumat més de 4.000 víctimes.
Com a mostra de les característiques de la repressió durant la dictadura feixista, reproduïm un fragment del redactat de les investigacions fetes pel Magistrat B.Garzón, diu que les autoritats franquistes dissenyaren: un plan sistemático, preconcebido y con verdadera voluntat criminal para el robo de menores hijos de madres republicanas muertas, presas, ejecutadas, exiliadas o simplemente desaparecidas entre 1937 y 1950, a los que luego se reinscribia en el Registro Civil bajo el amparo de la Ley de 1941, que facilitaba se les cambiara el apellido para permitir su adopción por familias adictas al régimen
Després de la celebració de la noranta-quatrena sessió del Comitè de les Nacions Unides pels Drets Humans, l’Estat espanyol ha rebut un seguit de recomanacions relacionades amb els drets de les famílies dels desapareguts a causa de la repressió de la dictadura feixista.
El Comitè de les NU pels Drets Humans, ha fet evident la seva preocupació per la vigència a l’estat espanyol de la Llei d’Amnistia de 1977 que contravé la Convenció de Drets Polítics i Civils de 1966 que fou ratificada per l’Estat espanyol el 27/7/1977, uns mesos abans que fos aprovada l’esmentada Llei d’Amnistia, aquesta llei actua com una cortina de fum adreçada a aconseguir la impunitat dels crims de la dictadura feixista, perquè considera que la responsabilitat pels assassinats en massa ha prescrit per l’aplicació d’aquesta Llei d’Amnistia de 1977.
El Comitè de les Nacions Unides pels Drets Humans, recorda a l’Estat espanyol, que l’amnistia en relació amb greus violacions del Drets Humans, està en contradicció amb les disposicions de la Convenció de Drets Polítics i Civils de 1966.
El Comitè de les NU pels Drets Humans ha recomanat a l’Estat espanyol l’abolició de la Llei d’Amnistia de 1977, i que adopti les mesures legislatives adients, per tal de garantir que no s’aplicaran limitacions legals a la investigació i esclariment de crims contra la humanitat que s’hagin produït en l’àmbit de l’Estat espanyol.
El Comitè de les NU pels Drets Humans recomana a l’Estat espanyol, la creació d’una comissió d’investigació que possibiliti als familiars poder identificar i exhumar els cossos de les víctimes.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià
Durant l’any 2005, els investigadors del Fòrum per a la memòria del País Valencià van descobrir les fosses del cementiri de València i els llibres de registres d’enterraments, van publicar els noms de 25.000 persones i dades com la seva edat i la causa de la mort, contribuint així al coneixement d’aquesta població desapareguda i a la seva recuperació històrica.
Quan l’abril de 1939 la ciutat de València fou ocupada, l’exèrcit feixista va empresonar milers de persones, tantes que es veieren obligats a fer servir com a presons el convent de Santa Clara, el monestir de San Miguel de los Reyes, i el monestir de Santa Maria del Puig, d’altres edificis públics i, fins i tot, la Plaça de Braus de la ciutat. Després dels primers afusellaments, alguns enmig del carrer, van començar a matar la gent que era a les presons, molts dels empresonats moriren a causa de les males condicions higièniques, a les malalties i al dèficit alimentari.
Volem reproduir, per la seva precisió, els objectius que s’ha fixat el Fòrum per a la memòria del País Valencià, perquè marquen una línia de treball molt realista, per tal d’enfocar la recuperació de la nostra memòria dels darrers setanta anys.
a)- Recuperar i divulgar la memòria de tots aquells que van lluitar contra el nazisme i el feixisme.
b)- Fer conèixer la història dels milers de republicans que foren víctimes de l’extermini polític del franquisme, per haver defensat la llibertat i la democràcia.
c)- Fer conèixer les històries humanes i socials amagades darrere de tants lligalls jurídics mal conservats, i del mutisme i la insensibilitat de les institucions.
d)- Descobrir el que durant més de quaranta anys fou amagat, per tal de recuperar la part de la nostra història que ens ha estat robada, lluitar contra l’oblit dels vençuts i la rehabilitació jurídica de les víctimes i contra la impunitat dels responsables i col•laboradors del genocidi franquista.
El Fòrum per a la memòria del País Valencià ha participat junt amb Acció Cultural del País Valencià, en la creació de la Primera Comissió de la Veritat, formada per entitats estatals i internacionals, per tal de fer conèixer al món les fosses comunes de València, en les quals s’han documentat 25.000 persones soterrades des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31/12/1945.
L’historiador Vicent Gabarda Cebellan fixa en 4.174 el total dels afusellats al País Valencià en aquest període (1938-1956). D’aquest total, 2.831 foren executats a la província de València, 720 a la d’Alacant i 928 a la de Castelló de la Plana, el País Valencià tenia una població de 1.896.738 habitants, per tant el nombre d’executats corrrespon al 2,34 per mil del total de la població, una xifra inferior a la de la Catalunya Principat que que amb una població de 2.920.748 habitants, foren afusellades 3.292 persones, que representen un 1,2 per mil del total de la població. Una possible explicació d’aquesta diferència en el nombre d’afusellats, podria ser la major possibilitat d’accedir a la frontera que es va tenir des del territori de la Catalunya Principat.
L’autor de l’estudi en una precisió sobre el total de morts a causa de la repressió feixista 4.174, ens diu que: 1.165 presoners moriren en centres penitenciaris, 76 persones foren mortes de forma violenta fora de la presó, 27 mortes de forma violenta dins dels hospitals, 107 guerrillers foren morts (no executats).
La Llei de la memòria històrica
En l’articulat d’aquesta llei es reconeixen, s’amplien drets i s’estableixen normes a favor dels qui patiren persecució o violència durant la guerra dels tres anys i la dictadura feixista. Aquesta llei incorpora la condemna del franquisme feta per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa el 17/3/2006. En aquesta condemna es denuncien les greus violacions dels Drets Humans que es produïren a l’Estat espanyol entre el 1939 i el 1975. A l’article 3 de l’esmentada Llei, es declara la il•legitimitat dels tribunals i jurats, Consells de guerra, Tribunal de represión de la Masoneria y el Comunismo, Tribunal de Orden Público (TOP), que vulneraren les més elementals garanties del dret a un judici just, així mateix es declara la il•legitimitat de les sancions i condemnes imposades per motius polítics, ideològics o de creences religioses, es contibueix així a la rehabilitació moral dels qui patiren aquelles sancions i condemnes.
Cal recordar que per a la dictadura feixista la repressió esdevingué una necessitat política per tal de consolidar el seu projecte dictatorial i contrarevolucionari, per aquesta raó el nou règim mai va voler integrar els vençuts, per cercar una conciliació, només va voler sotmetre’ls, per així consolidar-se en el poder. La repressió fou el resultat d’una planificació i una preparació fredes i sistemàtiques, que foren les eines del càstig exemplar i de massivitat que es volia transmetre a la població, comptà amb el suport i la implicació de les jerarquies eclesiàstiques, que esdevingueren des del primer moment un dels elements legitimadors del nou règim.
Per tal de poder dur a terme tot aquest procés de “terror blanc” s’organitzà un entramat jurídic per poder donar una aparença legal a l’eliminació física dels opositors polítics o ideològics, mitjançant l’aplicació del Codi de Justícia Militar i el funcionament dels Tribunals Militars. Els tres poders que s’encarregaren d’exercir la repressió foren: l’exèrcit, la Guardia Civil, la policia, i en els primers temps les seccions de “investigación de Falange Española.” Els Ajuntaments foren en molts casos una font d’informació sobre els “desafectos” al nou ordre feixista.
La vista dels Consells de Guerra era pública, els judicis eren habitualment al matí, cada hora es feia la vista de deu persones, dotze, de vegades fins i tot quinze, és a dir, que dotze persones o més eren jutjades per uns fets que suposaven una condemna a presó prolongada, i per a molts la condemna de mort. Aquesta era una manera d’abreujar els tràmits processals, per a poder jutjar la gran quantitat de persones empresonades, després dels primers mesos d’una repressió indiscriminada es començaren a fer judicis individuals, encara que sense garanties judicials. L’acte del judici no era altra cosa que la lectura de la causa, segons l’acta castrense.
La Llei de la memòria històrica, malgrat que reconeix el caràcter injust de les condemnes del període de la guerra dels tres anys i de la dictadura feixista, i preveu compensar les seves víctimes i els seus familiars, no inclou cap tipus de revisió o d’anul•lació amb valor jurídic dels judicis militars sumaríssims, de les condemnes de la justícia feixista, que com hem vist unes ratlles més amunt només era una cobertura per a la repressió contra els antics militants d’organitzacions polítiques i sindicals del període de la República i la guerra. Aquesta justícia fou la que condemnà a mort el dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938), els patriotes Domènec Latorre ( 1893-1939) Lluís Escaler (1897-1939) i el President Lluís Companys (1882-1940) .
L’anomenada, popularment, “ Llei de la memòria”, no reconeix jurídicament la condició de “víctima,”ni declara il•legals els tribunals feixistes, raons per les quals no s’anul•len les sentències, ni es reparen els patrimonis espoliats.
La Llei espanyola no es fonamenta en la sentència del Tribunal Militar de Nuremberg de 1946, i obvia la condemna de les Nacions Unides (ONU) (1946) al règim feixista espanyol, com a part integrant de l’eix nazi-feixista i, per tant, no qüestiona la preconstitucionalitat de la Llei d’Amnistia de 1977.
La incorporació al text del concepte “ d’il•legitimitat” referit als tribunals del període feixista, permet a les “víctimes” d’intentar aconseguir l’anul•lació de les sentències pledejant contra l’estat.
El cas del President Lluís Companys i Jover
Per als fills dels militants obrers i dels republicans assassinats, l’esperança de veure reivindicada la figura dels seus pares i avis, rau a reeixir en el procés d’anul·lació del judici al President Ll.Companys, volem recordar que l’any 1984 un grup de persones de distinta procedència política ( Trino Balaguer, Agustí Barrera, Enric Borràs, Jordi Casas- Salat, Joan Crexell, Fèlix Cucurull, Josep Espunyes, Jaume Fortuny,Ventura Niubó, Nemesi Solà, Robert Surroca, Àlvar Valls, Manuel Viusà, Josep Planxart ) es constituïren com a Grup per a l’Anul·lació del procés al President Ll.Companys (GAPLlC). El seu objectiu era recuperar la dignitat del President condemnat a mort pel delito de adhesión a la rebelión militar, i rehabilitar la seva memòria mitjançant l’anul•lació de la sentència del Tribunal Militar, que en una paròdia de judici, sense cap mena de garantia judicial, com en tants d’altres casos, els militars condemnaren acusant del mateix delicte del qual ells eren responsables, la sedició contra un règim elegit a les urnes.
El GAPLlC entrà una Proposició de Llei al Parlament Català 25/11/1984 presentada per ERC, destinada a obtenir l’anul·lació del procés sumaríssim tramitat pel Consell de Guerra, contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, que a hores d’ara encara espera resposta. En el document adreçat a la Mesa del Parlament s’hi deia: Article1.- Que el Govern de l’Estat espanyol, a través del Ministeri de Defensa, ordeni incoació d’expedient de recurs de revisió del Consell sumaríssim seguit contra el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, en Lluís Companys i Jover, i , després de l’oportuna tramitació, es dicti sentència, anul·lant la dita causa, contra un acte de lesa injustícia rehabilitant la seva memòria.
Sis anys més tard, el Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, núm.125, 20-3-1990 recull el resultat de les votacions sobre la Proposició no de Llei sobre la Revisió de la Sentència del Consell de Guerra Sumaríssim seguit el 1940 contra el M.H Sr Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, vots a favor 2, en contra 18, cap abstenció, aquest fou el pronunciament del Parlament de Catalunya… per cert una peculiar manera d’honorar la memòria del President màrtir seguint els diktats de Madrid per tal de no fer enfadar els “ poders fàctics”
El GAPLlC, per tal d’internacionalitzar el conflicte, lliurà el 18/3/1985 al cònsol alemany a Barcelona, un document demanant la condemna per la detenció feta per l’Abwehr en territori de l’Estat francès ocupat ( la Bretanya) del representant legal d’una nació que no estava en guerra amb Alemanya, i el seu posterior lliurament a l’Estat espanyol. Un document semblant es féu a mans del cònsol francès.
L’anul·lació del judici al President Ll.Companys, a més d’ésser un deure de reparació històrica i de justícia elemental, seria un element de recuperació de la nostra dignitat nacional, alhora que una porta oberta per a l’anul·lació de totes les altres condemnes injustes i il·legítimes.
Seria interessant de saber el perquè a hores d’ara no s’ha anul·lat el procés que condemnà a mort el President Ll.Companys, per què el Conseller J.Saura no ha tramès la demanda judicial davant els tribunals espanyols.
El 29/9/2008 se celebrà al Palau de la Generalitat un acte presidit pel sotspresident del Govern Català J.Ll.Carod-Rovira, el cònsol francès P.Brice, la Cònsol alemanya C.Gläser i J.Cruanyes en representació de la Comissió de la Dignitat, els dos representants consulars condemnaren el crim contra el President de la Generalitat Ll.Companys, i el consideraren un resistent més dins el context d’una Europa sotmesa al nazifeixisme, J.Cruanyes insistí en la necessitat democràtica d’anul·lar els judicis i les sentències dictades durant el període franquista.
Atès que els drets fonamentals i les llibertats s’han d’interpretar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans, entenem que la justícia espanyola actuï en la persecució de polítics i militars de règims dictatorials sud-americans, i no entenem que s’inhibeixi en el cas de feixistes i franquistes.
Conclusions
Hem entès la recuperació de la memòria històrica com una eina per a conèixer, amb un màxim de precisió la veritat històrica, per acostar-nos als fets i poder-los interpretar. De res ens servirà el coneixement històric si aquest no va acompanyat d’un judici històric reparador de totes les interpretacions esbiaixades, de totes les manipulacions intencionades que s’han fet des del poder, per a justificar, sovint amb exemples històrics manipulats o l’ocultació de parts de la història, la legitimitat d’aquest poder.
Cal escriure una història al servei de la veritat, només així complirà la seva funció pedagògica que ens permetrà entendre’ns com a poble, i avançar corregint els errors del passat i potenciant els elements que ens han enfortit com a nació.
Annex documental
Ratificació de l’Estat espanyol del Conveni de Drets Polítics i Civils.
Resolució del Comitè de l’ONU que recomana la derogació de la Llei d’Amnistia
Bibliografia
Revista mensual Catalunya. pàgina 23 ( desembre 2007) Un nou pacte per l’oblit i la impunitat del franquisme
Diari El Punt. Martín, Marta. pàgina 15, (17/12/2008) Temps dificils
d.a.- Idees ( Revista de temes contemporanis 28/29 gener-juny 2006 ) Història, memòria i identitat.
d.a.- Revista del Col•legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Reflexions sobre la memòria històrica. Febrer 2007. número 127
*extret de la històrica revista independentista Lluita
